Dani

El Dani ha mort.
No deixo de repetir-m'ho però no aconsegueixo entendre-ho. És com si entengués les paraules per separat però fos incapaç de trobar un sentit al conjunt. El Dani? Mort? Sona a broma pesada. De fet, desitjo amb totes les meves forces que ho sigui, que sigui una mentida col·lectiva, una broma per riure's de mi, i que en qualsevol moment tu puguis aparèixer darrera d'una porta i espantar-me.
...mort. No puc fer-me'n a la idea. Que vol dir mort exactament? Que no et tornaré a veure? Que no sabré mai més res de tu? Però això podría passar si anessis a viure fora i perdés el teu telèfon... Mort... No és que ja no et torni a veure somriure, és que mai més tornaràs a fer-ho. I és molt pitjor saber que no existeixes que no pas que t'has oblidat de mi. M'horripila pensar-ho.
I saps que és el pitjor? Que mai et vaig dir lu molt que t'aprecio. Potser ho vas endevinar, potser t'ho imaginaves, però jo sempre era tan borde amb tu... I vull dir-te que no tinc intenció d'oblidar-te, mai.

Com deia la Meix, hi ha tres vides: la terrenal, la que has abandonat; l'espiritual, l'ànima i els somnis; i la fama, que és el record que perdura després de la mort.
Mai moriràs del tot, Dani.


www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070200_17_274813