Cada cop que veig pampalluguejar una bombeta, sé que ets aquí. Una vegada i una altra, em saludes, em reconfortes, i te'n tornes a anar.
I la llum, brillant com el teu somriure, es petrifica, com un somriure fred i forçat en una fotografia.
Avui, però, te n'has anat, enduen-te amb tu la llum. És una reprovació pels meus mals pensaments? Però què vols que pensi?, si em deixa, m'apago. Com la bombeta. Com tu. Com els somriures no correspostos.
Què vols que pensi? Que m'estima? Com vols que no ho dubti, si cada cop que el miro als ulls hi veig pinzellades de tristesa?, si cada somriure que li envio mor sense trobar cap mena de resposta?
L'estimo, ho saps, millor que ningú. Ets aquí sempre que el penso. Veus i sents tots els meus records, els meus pensaments. Estàs present en els moments més importants de la meva vida, i saps que són amb ell.
I ell, ho sap? O ho dubta? No em veu somriure sense voler quan sóc amb ell? No em veu patir quan el veig malament? No sent com aquest sentiment arrela en mi inevitablement?
Tinc tanta por... Si se n'anés, si hagués de tal·lar aquest arbre que ara creix amb tanta pressa, sé del cert que ja no en quedaria res, de mi.
Res, res de res. Només arrels i soca. Matèria en descomposició.
N
Hace 9 años